Literatura húngara online
Literatura húngara online
Inici Notícies Agenda Llibres Crónicas húngaras Castellà Català
Literatura húngara online
Literatura húngara online
Literatura húngara online
Lletres i història
Futbòl i lletres
Péter Esterházy

Magyar Szak- és Szépirodalmi Szerzők és Kiadók Reprográfiai Egyesülete
Edita la Fondació Hongaresa del Llibre
Literatura húngara online
Lletres i història
Recomana aquest article als teus amics Versió per a imprimir
Dóra Bakucz

Sobre la història de la literatura hongaresa

Sobre la història de la literatura hongaresa

I. Fins el segle XVI

Els començaments: arrels paganes, tradició cristiana i un ametller al Transdanubi


“El naixement de la cultura hongaresa coincideix amb la conversió al cristianisme” diu Antal Szerb, l’escriptor i crític del segle XX que va escriure la seva versió sobre la història de la literatura hongaresa, des dels començaments fins els anys 20 del segle passat.

San Esteve, el primer rei i fundador de l’Estat hongarès (a començaments del segle X) és a qui s’ha d’agrair el fet d’haver situat Hongria al cor d’Europa, i per a assolir-ho, adherir-se a la cultura cristiana en fou una condició sine qua non. El cristianisme no només serví per a guanyar la simpatia dels grans poders europeus, sinó que amb el cristianisme aparegué una nova capa social que al llarg dels segles següents va ser la responsable de difondre la cultura, l’educació, etc.

Evidentment existeix una tradició oral i èpica anterior a la conversió, els rastres de la qual apareixen en còdexs posteriors, però els primers testimonis escrits estan en relació amb la cultura cristiana. La literatura hongaresa neix de les traduccions no literals

de textos llatins. Els dos texts més importants, considerats com a l’origen de la literatura hongaresa són els següents:

1. El Discurs fúnebre (~ 1200): és el primer text conegut escrit en hongarès, la importància del qual consisteix en què es tracta d’una traducció lliure: no segueix literalment el text en llatí, sinó el traductor o l’escriptor es deixa portar per les peculiaritats, la construcció i el ritme de la llengua hongaresa.

2. La Lamentació de la Verge Maria (~ 1300): és igualment una traducció lliure d’un text llatí: la lamentació de la Verge Maria en primera persona sobre la mort del seu fill. El text es considera el primer poema escrit en hongarès.

En els segles XI-XIV la llengua de la majoria dels texts escrits és el llatí, s’escriuen en llatí les primeres cròniques i gestes sobre les incursions dels hongaresos, sobre el nostre origen, l’ocupació de la Conca dels Càrpats, els reis de la primera dinastia (la dels Árpád), els nostres sants, etc. L’objectiu d’aquestes cròniques i d’aquestes gestes és bàsicament la legitimació del nou ordre estatal, però és gràcies a aquests texts que coneixem moltes de les històries que ens informen sobre les aventures, les creences i els costums dels nostres avantpassats pagans.

En els segles XIII i XIV ja apareixen alguns còdexs escrits en hongarès que contenen fragments de traduccions de la Bíblia, himnes, llegendes, exemples, regles monacals, etc., però l’autèntic esplendor arriba en la segona meitat del segle XV, en el temps del rei Maties, fill de Joan Hunyadi, el famós cavaller, la fama del qual va arribar fins a Joanot Martorell (ja que es possible que li influís a l’hora de crear el personatge Tirant lo Blanc). El rei Maties, casat amb una princesa de Nàpols, importà l’esperit humanista i l’art renaixentista, convidà artistes i erudits italians, organitzà una de les biblioteques més importants de l’època (la Biblioteca Corviniana), però la intenció de difondre la cultura renaixentista no es compleix fins la segona meitat del segle XVI, ja que durant el regnat del rei Maties es limità a la cort reial.

El primer poeta hongarès de fama és fill de la mateixa època, fins i tot el nom amb què es dóna conèixer és llatí: Janus Pannonius. Passà la seva joventut a Itàlia i va escriure els seus poemes, les seves elegies i els seus epigrames en llatí, en l’estil de Martialis, sobre temes com la natura, la cultura, la immoralitat de la poesia, la pau, etc. En un dels seus poemes més coneguts dóna una clara metàfora del seu destí: parla d’un ametller que floreix a l’hivern al Transdanubi, massa aviat perquè les condicions li permetin viure o perquè el mirin amb l’admiració que li correspondria a causa de la seva bellesa, valentia i novetat.

II. Segles XVI-XVII

Les lluites polítiques i religioses, el pecat dels hongaresos i el càstig de Déu


Mentre a Espanya als segles XVI i XVII es viuen els segles d’or, una època d’esplendor en la cultura, a Hongria es pateix un període ple de lluites en diferents sentits: hi ha dos fets que determinen tant la vida política, com la vida cultural d’aquesta època.

1. La situació històrica, la divisió del país en tres parts (la zona central queda sota el domini dels turcs, les províncies occidentals i septentrionals pertanyen a l’Imperi Habsburg i a la part oriental es forma el Principat de Transilvània, l’única part governada per hongaresos i que, per tant, es converteix en el centre polític i cultural.)

2. Les lluites religioses: la Reforma i la Contrareforma

La Reforma arribà a Hongria als anys 20 del segle XVI, però la veritable onada ateny al país als anys 40. Les lluites religioses tenen una influència molt positiva pel que fa a la cultura, atès que un dels objectius més importants dels temps de la Reforma és que tothom tingui accés a la Bíblia i que la gent aprengui a llegir i escriure. A mitjans de segle va aparèixer en hongarès el Nou Testament traduït per János Sylvester, que durant el procés de traducció, com a subproducte, també va escriure una descripció de la gramàtica hongaresa i un diccionari llatí-hongarès. És durant la traducció quan descobreix que l’hongarès és perfectament apte per a la versificació clàssica (versificació basada en una determinada seqüència de síl·labes llargues i curtes) i no només per a la tradicional (basada en la combinació d’unitats accentuals formades per un nombre determinat de síl·labes). Més tard es descobreix que els dos sistemes de versificació es poden fins i tot combinar, és una peculiaritat de la poesia hongaresa, que en certes èpoques es considerà com un repte especial.

Al llarg del segle XVI l’Humanisme i el Renaixement continuà guanyant terreny i arribà a les corts senyorials i als centres clericals. Fins a finals de segle la literatura es considerà com a instrument de la religió. Els gèneres que dominaven foren els texts bíblics, els comentaris de la Bíblia, les prèdiques, els salms, els texts catequètics, etc. El llibre de major interès és la primera traducció completa de la Bíblia, feta per Gáspár Károlyi i publicada el 1590. Aquesta és l’obra que converteix la llengua hongaresa en un mitjà perfectament apte per a la creació d’obres literàries. Per al veritable Renaixement s’ha d’esperar fins a les darreres dècades del segle: és quan realment neix una literatura profana en hongarès de nivell europeu. El primer poeta conegut que escriu la seva obra en hongarès i qui és considerat com el fundador de la lírica profana és Bálint Balassi. En els seus poemes de tema militar dibuixa una imatge viva i heroica sobre la vida dels soldats que lluiten contra l’enemic. La col·lecció de la seva poesia amorosa és anomenada “el Canzionere hongarès” per la influència de Petrarca que mostren els seus poemes, mentre que en la seva poesia religiosa estableix una conversa íntima amb Déu. També en l’èpica apareixen les primeres obres escrites en hongarès, el gènere més popular i més típic és el poema èpic sobre les lluites contra els turcs i l’heroïcitat dels hongaresos, interpretat per joglars i amb acompanyament musical.

Tant la Reforma al segle XVI com la Contrareforma del segle següent tingué un caràcter peculiar a Hongria en el sentit de que les dues bandes utilitzaren els fets històrics en la seva argumentació teològica de manera que asseguraren que les derrotes, la invasió turca i la pèrdua de la independència, tot va ser conseqüència d’haver abandonat la veritable fe. Aquesta idea apareix també en l’epopeia barroca titulada Obsidio Szigetiana o Szigeti veszedelem (El setge de Sziget) de Miklós Zrínyi, estrateg, polític i escriptor que rendeix homenatge al seu besavi que havia lluitat contra els turcs, així com al mateix Zrínyi. En una de les primeres escenes Déu comunica als hongaresos el seu furor a causa del fet que visquin entre pecats i vicis, i envia l’arcàngel Gabriel a la cort del sultà turc perquè aconsegueixi que els turcs ataquin els hongaresos. Els hongaresos no tenen cap probabilitat de guanyar la guerra, l’exèrcit turc és més nombrós, les seves armes són més desenvolupades, a més Zrínyi s’assabenta del seu destí i del destí dels seus soldats quan resa pels hongaresos i ofereix la seva vida a Déu que accepta el sacrifici i li promet el perdó dels pecats. Zrínyi lluita doncs conscient de la seva mort, per l’honor dels seus soldats, pel futur de la pàtria i pel perdó del Senyor. Quan se’ls acaba la munició i en queden pocs, Zrínyi decideix sortir del castell i enfrontar-se als turcs. En la lluita final moren tots els hongaresos, però al final baixa el cor dels àngels i porta l’ànima dels soldats hongaresos al cel. Han perdut la lluita, però han guanyat la Glòria. Aconsegueixen la victòria moral i el perdó de Déu per a tota la nació. El missatge de l’epopeia és que si tots els hongaresos prenen l’actitud dels soldats de Sziget, el poder dels opressors no podrà durar molt.

Una altra figura clau del segle XVII, de la Contrareforma i de la cultura de la època és Péter Pázmány, erudit, professor, predicador i escriptor de gran influència, fundador de la primera universitat d’Hongria el 1635. La Universitat d’ELTE de Budapest és la successora legal d’aquesta universitat. Malgrat tenir ja una universitat pròpia i reconeguda, les institucions culturals no es desenvoluparen com en altres països d’Europa.

A les últimes dècades hi hagué una lírica rica que es diu “poesia kuruc” i significa una poesia d’autors anònims que testimonien els avatars d’una època de lluites per a la independència de país, unes lluites que resultaren poc reeixides.

III. Segles XVIII-XIX

Amor, llibertat y la pèrdua de les il·lusions


Després de l’expulsió dels turcs, a les primeres dècades del segle XVIII arribà l’època de les conspiracions i revoltes que desembocaren en la lluita per a la independència, liderada per Ferenc Rákóczi II. El gènere més característic de l’època fou la memòria autobiogràfica. Molts aristòcrates –entre ells el mateix Rákóczi II.– escriviren memòries en les quals es reflecteixen molt bé, tant les lluites personals, com els conflictes polítics, religiosos, etc. Malgrat que la lluita per a la independència fou esclafada, començà poc a poc un desenvolupament cultural que es feu notar algunes dècades més tard.

La Il·lustració arribà a Hongria a la segona meitat del segle XVIII. La crítica literària la fa aparèixer l’any 1772, data de la publicació de l’obra titulada La tragèdia d’Ágis de György Bessenyei, que tracta el tema dels conflictes entre els poderosos i els súbdits. L’autor pertany al grup d’aquells joves que presten servei a la guàrdia de la cort vienesa de Maria Teresa i que van ser els primers que pogueren conèixer els ideals de la Il·lustració francesa i alemanya i que, fins i tot organitzaren la primera associació literària. L’objectiu continuà essent el mateix: cercar les condicions apropiades perquè pogués existir una literatura, tant científica, com de ficció en llengua vernacle. D’una banda, imitaren les tendències occidentals com el rococó, el classicisme, el sentimentalisme, etc., i de l’altra, procuraren mantenir i respectar les tradicions hongareses. Les dues grans figures de l’època foren: Mihály Csokonai Vitéz y Dániel Berzsenyi.

L’obra de Csokonai n’és un bon exemple per la presència de diverses tendències literàries, durant els 32 anys que va viure. En la seva poesia apareixen elements del rococó, del classicisme, del sentimentalisme, però al mateix temps tot convertit en alguna cosa summament hongaresa. Fins i tot en la versificació utilitza moltes vegades la combinació de la versificació clàssica i la tradicional hongaresa (la versificació simultània). Els temes de la seva poesia van des de l’amor i els desigs desesperats, temes anacreònics com el vi, les festes i la felicitat, fins a temes filosòfics i socials, com la injustícia o altres conflictes eterns de la societat. El seu poema probablement més conegut, gràcies a que els alumnes de la escola primària l’han d’aprendre de memòria, és “A la esperança”, un poema en què personificant l’Esperança i considerant-la com un ésser poderós però molt aviciat, se li retreu haver-lo enganyat amb falses promeses, mentre que ens fa conèixer la seva història d’amor en un to íntim, ple d’una barreja de furor i de dolor. L’altre poeta de l’època que s’ha d’esmentar és Berzsenyi, anomenat també “l’Horaci hongarès”. Ell és un representant de la noblesa, és un classicista exemplar, que escriu els seus poemes sobre temes filosòfics universals en estrofes clàssiques.

A finals de segle passen esdeveniments molt importants, com l’aparició de la primera revista de literatura i de crítica en hongarès (Museu Hongarès, 1788), la fundació de la primera companyia de teatre que representa obres en hongarès (1790), l’establiment del primer departament de Filologia Hongaresa en la Universitat fundada per Péter Pázmány (traslladada a Pest el 1784), etc. A començaments de segle següent sorgeix un moviment que té gran influència en el desenvolupament de la llengua i per tant en la literatura també: la renovació de l’idioma. Ferenc Kazinczy, cap d’una ala de la vida literària de l’època, que manté correspondència amb la majoria dels escriptors del seu temps, considera que la llengua hongaresa no és capaç d’expressar els fenòmens de la vida moderna i, per tant, és necessària una intervenció artificial. El grup dels seus seguidors és el grup dels “neòlegs”, que són partidaris de la necessitat de la fabricació de noves paraules i expressions amb distints mètodes: traduir literalment expressions d’altres llengües (del alemany sobretot), l’adaptació a l’ortografia i a la pronúncia hongareses de paraules llatines, la utilització de paraules dialectals, la creació de paraules fins a les hores inexistents, amb l’ajuda de sufixos, la creació de noves paraules compostes, etc. Evidentment hi ha molts que consideren aquesta intervenció una violació a la llengua, però probablement el fet de que fins avui utilitzem moltes d’aquestes paraules creades, en justifica la labor del grup de Kazinczy.

La Il·lustració hongaresa durà fins a l’època següent (1825), l’anomenada l’època de les reformes, que coincideix amb el romanticisme literari.

Al llarg de tota la història d’Hongria la literatura se’ns mostra estretament lligada a la política, i això és encara més característic al segle XIX. L’era de les reformes desemboca en la guerra per a la independència de l’any 1848. Tant l’himne nacional (“Himne”, 1823) escrit per Ferenc Kölcsey com l’altre poema nacional que els hongaresos cantem o recitem al final de la celebració de les festes nacionals (“Szózat”) de Mihály Vörösmarty, nasqueren en aquests anys. La popular figura simbòlica de la revolució fou també un poeta, Sándor Petőfi. Les lluites començaren el 15 de març amb la recitació del seu poema “Cançó Nacional”. En un altre poema, “Llibertat, amor” expressa clarament la seva actitud davant de la vida: diu que és capaç de sacrificar la vida pel seu amor, i el seu amor per la seva llibertat. Com a conseqüència de l’aspiració a la llibertat i a la recerca d’allò hongarès, en la poesia es nota un especial interès per la vida del camp, pels costums i per la parla de la gent del camp. Aquest popularisme poètic caracteritza la primera etapa de la poesia de Petőfi i també la de János Arany, el gran renovador del gènere de la balada, un gènere semblant al romanç que sorgeix originalment en la literatura popular. Després de perdre’s la guerra per a la independència, un veritable pessimisme i una profunda desesperació caracteritzen la literatura del país. Un bon exemple n’és La tragèdia del home d’Imre Madách, un drama filosòfic en el qual la parella d’Adam i Eva recorren la història de la humanitat i quan amb l’ajuda d’un somni arriben a veure el futur, es desil·lusionen definitivament. En la novel·lística de l’època destaquen Mór Jókai i Kálmán Mikszáth, ambdós representants d’un romanticisme individual. El romanticisme continua essent la tendència dominant al començament del període de la Monarquia Austro-Hongaresa (1867), apareixen una sèrie d’obres històriques que evoquen un passat gloriós o que idealitzen la vida del camp. Al mateix temps comencen a publicar-se novel·les i contes realistes també, sobretot a finals del segle XIX i començaments del XX.

IV. Segle XX

Literatura contemporània d’un “país-ferry


Les noves generacions apareixen en torn de la revista Nyugat (Occident) el programa de la qual n’és la renovació cultural i nacional amb la implantació dels nous corrents artístics d’Europa, com el modernisme, l’impressionisme, el simbolisme, etc. L’avantguarda amb prou feines fou vista en el nostre país: Lajos Kassák, l’artista obrer portà a Hongria la noticia de l’avantguarda d’un viatge per tota Europa, però el seu èxit no va durar gaire. La revista Nyugat va ser fundada el 1908 i va desaparèixer el 1941. Aquesta és l’única època de la història de la nostra literatura en què es parla de “generacions” (i no en el mateix sentit que utilitza el terme la crítica espanyola): la generació dels anys 10, dels 20 i dels 30.

Les figures més importants de la primera generació, com Mihály Babits, un veritable “poeta doctus” que escriu una poesia culta, filosòfica, amoïnada, o Dezső Kosztolányi, que pot conèixer el lector català sobretot com a novel·lista i contista. Ambdós escriptors es feren amics en un seminari de la Universitat, un taller de pràctiques d’estil. Una altra figura important que crea tota una mitologia personal en la seva poesia, Endre Ady. Aquest poeta parla de les condicions i de la situació del país amb la coneguda metàfora del guaret, o sigui, representa la realitat hongaresa com si fos una terra sense cultiu, però fèrtil, només que s’hauria de treballar-la. Una altra metàfora que utilitza i que explica en un assaig és la metàfora del “pais-ferry”, un lloc entre l’Orient i l’Occident que ha de trobar el seu paper en una situació especial. Zsigmond Móricz és un altre nom destacat. Escriu novel·les i contes realistes, fins i tot amb elements naturalistes. La versió cinematogràfica de la seva novel·la Rokonok (“Emparentats”) dirigida per István Szabó va recórrer els cinemes i festivals d’Europa al any 2006.

Els noms més coneguts de la segona generació són els del poeta Lőrinc Szabó, Gyula Illyés o Sándor Márai, que s’ha fet famós d’un moment al altre a tota Europa, gràcies a la seva novel·la L’última trobada, etc.

A la tercera generació pertanyen entre altres el poeta Miklós Radnóti i l’escriptor István Örkény, famós sobretot per la creació d’un nou gènere semblant al microconte, anomenat “conte d’un minut”.

Després de la pèrdua de les dues Guerres Mundials i d’haver-se introduït a Hongria una dictadura de tipus soviètic, pràcticament fins a mitjan dels anys 60 la literatura es trobà en la mateixa situació que a Espanya durant la dictadura de Franco. Existeix una literatura oficial, de poca qualitat, hi trobem intents d’enganyar la censura amb diferents trucs i molts escriptors acaben a la presó o triant l’exili. A mitjan dels 60 poc a poc aparegueren noves revistes, la situació es consolidà i amb el canvi del sistema polític comença una nova època.

Als anys 90, als primers anys dels temps de la democràcia sorgeix una vida literària molt rica, l’any 1999 Hongria és el país convidat a la Fira del Llibre de Frankfurt i el 2002 a Imre Kertész li concedeixen el Premi Nobel de Literatura per la seva novel·la Sense destí. Aquests fets ajuden molt a que es coneguin internacionalment alguns noms de la literatura hongaresa. De les últimes dècades de la nostra literatura, seria difícil parlar-ne en termes de corrents o tendències, però hi ha alguns fenòmens que podem veure bastant sovint, malgrat que aquesta caracterització no supera gaire la categoria de lloc comú: el tema de la memòria dels anys del socialisme, les històries familiars, la desintegració del “jo”, el trencament de la linealitat de les narracions, i allò que anomenen “llenguatge suficient” o “llengua carn”, un llenguatge que no respecta les regles de la gramàtica i crea noves expressions i frases fetes, o sigui, la utilització dels elements de la llengua d’una manera arbitrària. Avui dia existeixen nombroses revistes i associacions literàries, tenim una literatura molt rica i variada, i gràcies a la feina dels traductors, els autors clàssics i fins i tot els escriptors més joves arriben a ser coneguts cada vegada més als països d’Europa.

Èva Cserháti

Hi ha vida més enllà de Márai?

Petita història de la literatura hongaresa actual


L’insòlit èxit internacional de Sándor Márai des dels anys noranta va obrir aparentment les portes d’Europa a la literatura hongaresa. Dic aparentment perquè la seua omnipresència al mercat del llibre va arribar a ser tan intensa que deixà en l’ombra la resta d’autors hongaresos elegits per les editorials espanyoles. Ni el Premi Nobel a Imre Kertész va estar capaç de superar la notorietat, ni, per tant, les vendes del gran novel·lista hongarès. Els lectors de la Conca dels Càrpats –per on s’extèn la puszta hongaresa partida pel majestuós Danubi a la vora del qual llueix com una preuada joia la capital Budapest– van quedar bocabadats davant tanta repercussió internacional d’un autor que ells mateixos llavors desconeixien o que era considerat com de segona fila amb l’excepció de les seues memòries i diaris. Serà que la literatura hongaresa actual va desencaminada en no reconèixer el llegat del “gran mestre”?

Márai pertanyia al moviment més important i de més influència de les lletres hongareses, l’anomenat Nyugat (Occident) que va rebre el seu nom a partir de la revista literària més prestigiosa de tots els temps. El llegat Nyugat segueix essent ben present en la literatura actual tot i que el seu darrer número va estar publicat als anys quaranta. La revista no va estar tan sol víctima de la II Guerra Mundial sinó que la dictadura comunista la perseguia des del 1948, i la memòria de la qual continua encara vigent en les obres actuals.

El llegat de Nyugat va estar censurat per “decadent” i “burgés” durant els anys de la dictadura amb l’excepció d’uns pocs autors ja morts i, en certa mesura inofensius –com per exemple Dezső Kosztolányi–, que ja no podien expressar la seua animadversió pel sistema comunista. La ma dura de la censura va afavorir la creació d’un llenguatge críptic, burleta i satíric, un estil particularment centreeuropeu que es basa en el joc lingüístic, en l’humor negre i amarg, molt propi de Péter Esterházy o del xec Bohumil Hrabal. Tal vegada per això mateix els llibres de l’internacionalment reconegut Esterházy que té infinitament més èxit a Hongria que Márai, son acollits a Espanya molt pitjor que l’autor de L’última trobada.

El canvi de règim que es va produir en 1989 amb la caiguda del mur de Berlín i el resoterrament dels màrtirs de la revolució anti-russa de 1956 va dur nous aires a les lletres hongareses. La ràpida desaparició de la censura, el retorn d’alguns autors exiliats i el mercat lliure van retocar l’escena cultural. La tradició de Nyugat tornà a estar present i aparegueren nous temes. En un principi es va produir un boom d’obres sobre el passat comunista fins que la societat hongaresa se’n va adonar de que havia d’encarar-se amb un passat molt recent on s’hi mesclava la política i allò que és personal. Era l’hora de parlar sobre els col·laboradors del sistema comunista que havia tingut una amplíssima xarxa d’espionatge que s’infiltrava fins al moll de la família. L’obra de Péter Esterházy reflexa be la història de la literatura hongaresa actual. Esterházy va publicar en l’any 2000 Harmonia celestial la història de la seua família que era noble i per tant oprimida i perseguida durant el comunisme. La figura central de la gran obra era son pare. Uns dies abans de la publicació del llibre Esterházy, com molts hongaresos, va anar a l’Arxiu Nacional per recollir els informes escrits sobre la seua família per l’espionatge comunista. En la carpeta que li va estar entregada amb extrema delicadesa pel funcionari va reconèixer la lletra de son pare que, durant anys, havia estat informant sobre la seua família i els amics.

Van arribar els anys del desengany –“No és això companys, no és això”–, i Esterházy va publicar Versió corregida una obra extremadament valenta i sincera.

Als anys noranta va aparèixer un altre tema no menys important i controvertit: l’Holocaust hongarès que va provocar la mort de quasi mig milió de jueus i cent-mil gitanos hongaresos la veu dels quals va estar callada per la dictadura. Hongria segueix lluitant amb el seu passat nazi i comunista que, darrerament, sembla agafat amb pinces en la prosa, les memòries i les sagues familiars, un gènere emergent dels darrers anys.

L’apertura del país va esborrar la censura i amb ella la forta subvenció estatal a les editorials. El preu del llibre va augmentar ràpidament i, mentre en la meua infantesa es compraven de deu a dotze llibres al mes i als Nadals fàcilment vint, ara, més enllà d’un parell ja es nota molt en el pressupost familiar. Amb el mercat lliure, tanmateix, van entrar noves idees d’igualtat i llibertat, i en 2005, es va publicar la primera antologia de trenta dones sota el títol de Zoo nocturn. En la nova generació d’escriptors i poetes, on hi predomina el tema urbà, la infantesa comunista i el canvi de règim, per fi, es pot sentir la veu de les dones tan falsament emancipades durant la dictadura.

La literatura hongaresa molt tancada dins la seua llengua ugrofinesa fa seriosos esforços per ser present dins el mercat internacional tot aprofitant el pont construït per l’èxit de Márai i mirant d’evitar que això mateix es converteixca en un mur.


Cercar

Edita la Fondació Hongaresa del Llibre Copyright © LHO, 2007