Literatura húngara online
Literatura húngara online
Inici Notícies Agenda Llibres Crónicas húngaras Castellà Català
Literatura húngara online
Literatura húngara online
Literatura húngara online
Futbòl i lletres
Péter Esterházy

Balassi Institute
Literatura húngara online
Futbòl i lletres
Csaba Tétényi

Peu esquerra, peu dret

Traducció de Balázs Tormási
Recomana aquest article als teus amics Versió per a imprimir

“S’ha de jugar com si cada minut fos l’últim, dic després del partit. I quants altres frases semblants tinc encara!” (Péter Zilahy)

Ara que el tros de cartílag al meu genoll es diu Béla IV, i ja no marco gols cada setmana, sigui terrible o no, però veig concloure la meva trajectòria. Penso que tot va començar quan ―essent aplegapilotes― veia com el meu pare xutava amb el peu esquerre i, per això, tots l’estimaven. Potser, hauria pogut començar amb alguna altra cosa, però ja mai no ho sabré. Mon pare era baix, rabassut i esquerrà, ―constel·lació insigne―, però ell jugava molt poques vegades al futbol. Al desè minut de les transmissions dels partits ja dormia a la butaca. Però en el meu cas ja no hi havia manera de escapar. Vaig passar per tots els escalons l’escalafó del futbol, pujant primer i baixant després, de novici del descampat, passant per la selecció de l’escola a ser veterà lesionat del campionat de la fàbrica. Mentrestant vaig veure uns mil partits sigui en viu o per televisió, sé molt d’això, veig clarament les tendències de les últimes dècades, a més, gemego, sóc melindrós, la Lliga de Campions per a mi ja és tediosa, sempre els mateixos equips, evidentment, per motiu netament comercial. Em deixa bocabadat, de vegades també m’empipa, quin espai ocupa al meu cervell la gran quantitat de dades, rastres de records, fotos, pel·lícules, textos. Puc associar com a mínim uns quants noms (masculins) amb gairebé tots els països del món, recordo els moviments característics de la majoria de les persones amb els quals vaig jugar en la meva vida, i tampoc no hi ha molts esdeveniments per els quals em falti una comparació, una història, una sentència procedent del futbol. Una vegada, mentre esperava un examen a la universitat vaig passar sis hores xerrant al passadís amb dos filòsofs que havien estat allí només per casualitat. Això és una mena de punt baix. Fa poc que ma mare em va preguntar si sabia quan havia arribat el gos a casa nostra. A veure, en aquell temps van jugar els danesos en lloc dels iugoslaus a la Copa de Europa, això vol dir, vaig respondre, que fa uns quinze anys ja. Déu meu! Quina edat!

Salta a la vista que si es tracta de futbol m’oblido de ser prudent, tot i que la competència, vull dir, la majoritària, té el seu prestigi. Tot i així, faig com si la competència del futbol, contràriament a altres experiències, es convertís en saviesa, i al costat de tota la seva individualitat, conservés el seu caràcter col·lectiu. A més, aquesta saviesa de vegades també fa d’exemple per a altres experiències, cosa que en principi sembla ser un escàndol. Per dir-ho així no es pot detectar quan i com s’infiltra en el parlar, però de un cop es troba allí i es comporta com una simple, però densa visió del món. Malgrat tot, no puc decidir si he d’ironitzar ara o no. Al camp de futbol, també al més petit, quasi immediatament es descobreix el que sóc (o precisament el que no sóc). I jo descobreixo el joc de qui sento i de qui no, qui és el que em tranquil·litza i qui és el que em posa nerviós, i qui és el que juga en equip, per a qui és més important la passió i per a qui la victòria. El mateix passa essent un espectador. En aquestes coses no puc dubtar, de la mateixa forma que tampoc no puc traspassar els límits de les meves capacitats. En cert sentit també és semblant el joc entre un text literari i el seu lector. El parlar, la memòria, la literatura sempre torna a plantejar que el joc, el futbol és molt més que ell mateix, a més, tampoc no és més, sinó justament el mateix que és; com una llengua particular pot ser una altra forma, un altre límit de les històries, de les possibilitats de narració.

Una de les formes fonamentals de les converses relacionats amb el futbol és la de les anècdotes, cosa que pot ser terriblement fatigant, avorrit i de vegades nociva. Però la esperança de que es convertirà en alguna altra cosa dona absolució, com en molts altres casos. D’això també em vaig acordar quan, uns anys abans, durant unes vacances d’estiu ens contàvem històries amb Francesco (qui va rebre el seu àlies per una semblança borrosa amb Totti que vam descobrir en ell) mentre bevíem vi, i finalment ell va treure amb la representació peculiar de la història de Baumgartner, el porter delicat (György Moldova: Històries de H. Kovács), i l’escena em va semblar tan familiar com si hagués estat a l’estadi. I malgrat que no hagi pogut estar a la final de Berna, i per molt de temps a ninguna altra part, em semblava que entenia per què va passar tot de manera diferent “desprès d’haver guanyat, tal com s’esperava, Hongria el campionat mundial amb el gol sospitós de estar fora de joc de Puskás” (Péter Esterházy: Viatge al fons de l’àrea de penal). Un davanter excepcional, un àrbitre anglès i un gol (no concedit) en el trànsit de la història hongaresa del segle 20. Aquí per això no se sorprèn ningú.


Cercar

Edita la Fondació Hongaresa del Llibre Copyright © LHO, 2007