Literatura húngara online
Literatura húngara online
Inici Notícies Agenda Llibres Crónicas húngaras Castellà Català
Literatura húngara online
Literatura húngara online
Literatura húngara online
Futbòl i lletres
Péter Esterházy
El futbolista que envelleix

Magyar Szak- és Szépirodalmi Szerzõk és Kiadók Reprográfiai Egyesülete
Edita la Fondació Hongaresa del Llibre
Literatura húngara online
Futbòl i lletres
Péter Esterházy

El futbolista que envelleix

Traducció de Veronika Bálint

Font: Viatge al fons del 16
Magvetõ • Budapest, 2006
Recomana aquest article als teus amics Versió per a imprimir

El futbolista que envelleix (en F.E. més endavant), sol ser un mamífer lent, generalment amb família, i d’una edat indeterminable; ser un F.E., si bé depèn també de l’edat, vol dir un estat, una filosofia, una ideologia. El nostre lloc al món. En F.E. és, fonamentalment, una ànima dolenta, feta més antipàtica per les onades d’entendiment, per les escumes de l’humanisme i el silenci que indubtablement l’envolta. El F.E. és sobretot recelós. Tot és sospitós, principalment allò que no és sospitós. (En comparació amb el seu recel, el recel suïcida i combatiu dels moviments comunistes suïcides dels anys 30 o, al nostre país, dels anys 50 –és una indiscreció jovial que no val la pena ni esmentar; bé, deixem de banda els morts. Que poc sabia Rákosi en comparació amb Puskás…) En F.E. és dogmàtic.

Tothom li sembla jove. Considera nens els homes de vint anys, després els de vint-i-cinc i més tard els de trenta anys. Els de trenta-cinc anys ja no, perquè pensa (durant molts anys) que ell també en té, de trenta-cinc. Camina pels carrers, i no només gairebé tothom és jove, sinó que segurament també són futbolistes, (i aquí, el fet que la persona sospitosa fos calba, que tingués panxa o que fos coix, o que fos una dona, o tot això alhora- imaginem-nos-ho!- no constituïa més impediment que en el cas de les anteriorment mencionades tragèdies socials, la veritat: és a dir, cap.) I llavors tots ells només deuen voler una única cosa: poder aconseguir d’entrar a l’equip, i no cal dir que al lloc de quina persona. De conformitat amb això, en F.E. pren mesures pertinents, en F.E. el Gran Maquinador realitza llargues, conspiratives trucades telefòniques amb l’home del magatzem i el porter; en resum, amb els personatges autoritzats, a l’igual que amb una persona d’influència, el nom de la qual no convé precisar; tampoc s’està de trucar anònimament a l’entrenador o trucar, posem per cas, a un davanter prometedor en nom de l’entrenador, dient-li, que el partit del diumenge començarà una hora més tard, i després el diumenge defensar el noi en veu alta: oh! sí! per Déu! sí! si ha arribat tard, a qui no li ha passat mai això, però té molt de talent; bé, és veritat que hem de respectar l’ordre…

En F.E. encara no és vell. A l’entrenament (!) encara és ell qui sap millor les coses. Per això és superb. La supèrbia va agafat de la mà amb la humiliacó, perquè en F.E., qui exigeix privilegis: respecte, reconèixement i un lloc fix, pensant-se ser senyor del temps i de la pilota – i si llegeix a la premsa especialitzada que ningú no té un lloc llogat, ho pren com si fos un atac personalitzat i una intriga contra ell. —Alhora és ell qui no posseeix ni una engruna d’autoestima, considera que cada moment passat al camp és un regal de la Vida, regal que no es pot merèixer, només agrair. Doncs, un F.E. així pot ser molt agraït.

En F.E. —com veiem— és una vellarda histèrica, bonica, amb un passat ple d’aventures (vegeu, com sempre, la relació entre Flaubert i la senyora Bovary). Però tot això és només una anècdota. Els dos pilars fonamentals del caràcter d’en F.E. són la mandra i fer la grèmola.

Podem considerar amb raó que la seva mandra és ontològica. És una mena profunda, reposada, d’obtusitat i de contrarietat, que no és qüestió de decisió, és alguna cosa molt més natural (li podem preguntar a la roca perquè no vola, i al bosc perquè no corre i a l’or perquè no nada?), durant un cert temps pot amagar-la amb corregudes, amb gimnàstica, però al final arriba el moment de la veritat, en F.E. no és que s’aturi, sinó que es planta definitivament, fa un gran sospir, que fa tremolar els estels i llença gairebé amb el firmament la paraula: NO. Ni un pas més. Ni un pas. No vull patir més. Prou. No correré pas més per mi mateix. Sense la pilota tampoc no ho feia gaire abans, i quan esprintava més de 10 metres quedava envaït per l’horrible solitud dels corredors de de fons, però ara només estarà parat sense fer res allí a la gespa verda, fins l’eternitat; mirarà, arreglarà els seus pensaments, meditarà, mentrestant li molestaran una mica les corregudes sobre el camp, aquest desordre capfluix, del qual, li sembla tenir algun record.



A en F.E. tot li fa mal. El que té, li fa mal o li farà mal. No hi ha cap moviment que no es relacionés amb un passat dolent o amb una història dolenta, i una grèmola en temps present. Lligaments, enganxaments, congelació, goma de turmell, goma de genoll, goma de cuixa, benes, benes de gasa, pomades, olis, antispasmòdics. Si fa l’escalfament de veritat, es cansa mortalment, si no, es lesiona. Si faig això, em fa mal, em queixo de nen al meu pare. Doncs no facis això, va respondre’m, simplement.

En F.E. respecta sobretot el seu genoll. Existeix un tipus de l’osteocondrolisi, que es diu —va sentir-ho així— ratolí de cartílag. Pensa molt en aquest ratolí. Pensa que li vaga pel genoll, hi fa estança – per això en F.E. se sent especial, escollit, vulnerable. De vegades s’acaricia amb afecte el genoll. L’anomena Béla, i el tuteja. Si per pura casualitat marca un gol, li diu: bé, Béla, doncs l’hem ben marcat. Pensa que en Béla és el seu amic, que pot comptar amb ell. L’amistat porta dolor, cosa que ara ja ho sap.

El costum de fer la grèmola aspira a la plenitud, és ambiciós, ho vol tot: el turmell flotant és un terreny agraït amb els lligaments afluixats, les inflamacions misterioses del tendó d’Aquil•les, un munt de còlics musculars (panxell, cuixa), el múscul de cavalcar sensible i, oh sí!, els esquinços, els esquinços insistens, i després el gran atac furtiu, inesperat: els músculs de l’esquena! Qui hauria cregut que existeixen!, i d’aquí només ens separa un salt, un salt mal reeixit: el múscul del coll: com a traïció final. I els pecats al voltant de la cintura…


Cercar

Edita la Fondació Hongaresa del Llibre Copyright © LHO, 2007