|
|
|
|
|
|
Eloi Castelló
Literatura hongaresa en català
Actualitzat per Éva Cserháti
La prehistòria
D’antuvi cal dir que, malauradament, no hi hagut (ni encara hi ha) una tradició arrelada i sòlida d’estudis de magiarística ni de filologia finoúgrica al nostre país, cosa que, com hem vist, no es dóna a l’inrevés, és a dir, que a Hongria sí que hi ha una tradició sòlida i fecunda d’estudis de catalanística, normalment dins dels programes de filologia romànica. Per tant, els casos de traduccions de literatura hongaresa al català són aïllats i sovint casuals. Però, com veurem, els escassos traductors que hi ha hagut fins ara han estat personatges molt influents en la cultura catalana. D’altra banda, les traduccions de literatura hongaresa també han viscut, òbviament, els avatars de la conjuntura política de les terres catalanes. És a dir, projectes frustrats per la guerra, la repressió, l’ostracisme, etc.
Les primeres traduccions d’obres literàries hongareses procedeixen dels dos últims decennis del segle XIX. Com se sap, la revista L’Avens va ser al final del segle XIX la impulsora i la catalitzadora del moviment cultural català anomenat Modernisme. Van ser els seus promotors els que es van inventar el terme Modernisme, i a les seves pàgines es reflexionava sobre els valors artístics i literaris de Catalunya i del català. Doncs bé, Hongria era un dels països que els redactors de la revista L’Avens posaven contínuament com a exemple de nació petita que havia sabut alliberar-se del jou d’una altra nació i aconseguir la independència (independència relativa perquè a Hongria es mantenia el dualisme monàrquic).
En el lapse de temps entre la fi de la primera època de la revista al 1884 i la seva reaparició al 1888, un dels principals redactors, Jaume Massó i Torrents, surt de Catalunya per ampliar estudis a l’estranger. Escriu Massó i Torrents, en català prefabrià: “Des de l’any 1885 fins a les darreries del 1887 vaig veure’m precisat a allunyar-me en dues trajectòries: a França i Anglaterra l’una, i a Hongria a l’altra.” Massó no explica exactament què hi va anar a fer, però el fet és que durant la segona època de la revista Hongria apareix no tan sols als seus escrits sinó també als dels altres redactors.
Al número 6 d’aquesta segona època podem llegir un llarg article de Massó i Torrents dedicat al gran poeta romàntic Sándor Petőfi, que al mateix temps fou el promotor i esdevingué el símbol de la independència d’Hongria. L’article es titula: Las literaturas regionals. Hungría. Alexandre Petoefi. Les primeres ratlles de l’article són una declaració d’intencions ben explícita: “Las literaturas dels pobles que s’han trobat ó’s troban en cassos semblants al de Catalunya, deuhen tenir especial interés per a nosaltres, y aqueixas figuras genials que s’aixecan de vegadas al revindicarse una nacionalitat del olvit ó de la opressió, deurían ésser las fitas que’ns marquin vers ahont hem de dirigir els nostres passos.”
És a dir, es proposa Hongria com a exemple que Catalunya ha de seguir. Massó i Torrents és, doncs, l’introductor de Sándor Petőfi a Catalunya: “Entre nosaltres no sabém que Petőfi siga conegut més que per una íntima [de traductor anònim i de títol original A bánat, egy nagy óceán…] publicada en lo nº 27, primera época, de L’AVENS.”
L’article de Massó conté una breu biografia del poeta i la traducció en prosa de dos poemes seus (Mos cants i L’ídol). I fa unes reflexions extremadament lúcides: “Petőfi ha entés en general la poesía patriótica d’una manera ben diferent de com s’ha sentit a Catalunya. No deu buscarshi aqueix cúmul d’imprecacions y amenassas llensadas á doll contra’ls opressors, fa patriotisme d’una manera indirecta, y després de llegit, un sent amor per la Hungría, desitjant-li de cor tot lo que justament demana, y a més un aborreix al poble, que sense lley ni rahó tracta de fer infelisa á una regió que no ho mereix” (es refereix a l’Àustria dels Habsburg).
Continua Massó: “Volém creure que aqueixa diferencia es filla de que’ls húngars sentían lo que deyan y’s veyan capassos de durho á cap, mentres que nosaltres no semblém estar disposats á fer tot lo que dihém.”
No ens semblaria exagerat de dir que, malgrat les distàncies biogràfiques, sociològiques, etc., Petőfi és el Verdaguer hongarès, o a l’inrevés. De fet, Massó i Torrents ja ho insinua: “Y per això las poesías de Petöfi s’han fet populars […] Estém en la creensa de que més impresionat un se queda després de la lectura de La Barretina de Verdaguer que no pas de llegir moltas de las poesías patrióticas barrocas y cruas que fa un quan temps qu’estan de moda entre nosaltres.” Val a dir que uns anys més tard, al començament del segle XX, l’escolapi Albin Kőrösi (esmentat més amunt) va traduir a l’hongarès poemes de Verdaguer, d’entre altres escriptors de la Renaixença.
L’article es clou amb la traducció “ab lo mateix metre é igual número de versos de l’original” de tres poemes de Petőfi: (Ma esposa mon sabre, Lo naixement del meu fill, A ma Adelaida) i amb la reproducció de la signatura del poeta.
Abans de Massó, però, el 1884 havia sortit una narració de Petőfi (“Lo Cara-tacat y la Groga”, dins de Novelas catalanas y estrangeras publicadas en lo folletí de la Renaixença, 1884). I després de Massó, tenim notícia d’una traducció deguda a un desconegut C.B. Es tracta de la novel•la La dama dels ulls de mar (A tengerszemű hölgy) de Mór Jókai, dins de Novelas Catalanas y Extrangeras publicadas per “La Renaixença”, vols. IV-V, 1903-1904.
Projectes frustrats
Després van venir cinquanta anys de silenci. Silenci trencat tan sols per algunes traduccions esporàdiques (probablement de l’anglès o del francès): dos poemes d’Endre Ady (Jo et vull servar; Els cors, lluny l’un de l’altre, traduïts per Joan Arús, La Revista, any V, octubre de 1919, p. 313-314); un conte de Dezső Kosztolányi (Caín), Justícia Social, 31 de maig de 1924, trad. d’A. M., i dos poemes de Petőfi (Cant dels cans, Cant dels llops), traduïts de l’esperanto per Jaume Grau Casas a La Nostra Terra, Palma de Mallorca, III (1930): 12-13.
El silenci es trenca definitivament amb la vinguda a Catalunya cap als anys trenta d’una figura cabdal: es tracta de Ferenc Oliver Brachfeld. Sembla que va venir per estudiar les relacions entre la Corona d’Aragó i el Regne d’Hongria a l’Edat Mitjana i dedicar-se, sobretot, a la figura de la reina Violant d’Hongria, esposa del rei Jaume I.
Brachfeld de seguida va aprendre català i castellà i es va integrar perfectament a la vida del país. L’any 1934, l’editorial catalana Proa li va encomanar la traducció d’un autor hongarès per a la seva col•lecció “A tot vent”. Brachfeld va escollir l’escriptor més de moda en aquella època a Hongria, Lajos Zilahy.
Per a aquesta edició va escriure un pròleg magnífic que no ens podem estar de citar: “Quants anys fa que no ha estat traduït al pus bell catalanesc un escriptor hongarès? Fa molt de temps i se n’ha traduïts molt pocs, confessem-ho. Hi ha poques obres i no pas massa ben triades […] Això no obstant, la petita Hongria, que des del tractat de pau (?) de Trianon, que (encara que mutilant-la) la independitzà […] és posseïdora d’una magnífica literatura les produccions de la qual mereixen sens dubte l’atenció de tot el món.” Tot seguit fa un resum d’història política i història de la literatura hongareses. A continuació cita els autors contemporanis “agrupats entorn de la revista Nyugat (Occident) a les columnes de la qual”, com hem dit més amunt, “tenim l’avinentesa de parlar al culte públic hongarès dels problemes de la literatura catalana”. Entre els capdavanters de l’important moviment nyugatista cal esmentar el gran naturalista i realista Zsigmond Móricz, l’erudit Dezső Kosztolányi, autor d’un Neró interessantíssim, prologat pel mateix Thomas Mann, i la figura cabdal de la literatura hongaresa actual, l’inspirat poeta i intuïtiu traductor de tantes obres estrangeres, alhora que excel•lent novel•lista: Mihály Babits, una obra del qual, El fill del P. Virgili Timár, serà girada al català i publicada a la biblioteca “A Tot Vent”. Aquests eren els grans noms de la literatura hongaresa en esclatar la guerra, que tan funestes conseqüències portà al petit país amanyagat pel Danubi […]”. Es refereix, és clar, a la Primera Guerra Mundial. Però al cap de poc temps d’haver escrit això, va esclatar la guerra espanyola de tan funestes conseqüències… Brachfeld acaba el pròleg amb una invocació i una comparació que trobem molt encertades: “Que aquest volumet traduït al català sigui el primer lligam espiritual entre aquests dos països, tan anàlegs per llur destí històric com parents pròxims alhora —i això només ho sap el traductor!— en llur manera d’ésser, de viure, de sentir i de parlar […]”.
Brachfeld, doncs, tenia una colla de projectes de traduccions al català (El conte “Aquell heretge Filchik” de Kálmán Mikszáth, va sortir a La Publicitat, 3 i 4 de gener de 1935) que la guerra va frustrar. I no li va quedar altre remei que portarlos a terme en castellà, llengua a què va traduir autors que avui estan de moda (Sándor Márai) o completament oblidats (László Németh) o bé encara es recorden d’edicions populars en castellà, el mateix Lajos Zilahy.
Recuperació, però des d’Hongria
Per desgràcia vam haver d’esperar cinquanta anys més perquè la situació es tornés a normalitzar i sortissin noves traduccions de l’hongarès al català degudes principalment al professor Kálmán Faluba i als seus deixebles.
L’any 1971 el jove filòleg del departament d’espanyol de la Universitat Eötvös Loránd de Budapest, Kálmán Faluba, comença a fer cursos de català, esperonat per alguns dels seus millors alumnes. De fet, com a excel•lent romanista que esdevindrà, el professor Faluba ja s’havia interessat anys enrere per l’estudi del català, la qual cosa té més mèrit si tenim en compte la manca de llibres especialitzats que hi havia (tal vegada la Gramática catalana del professor Badia i Margarit) i l’estat moribund en què es trobava la llengua a causa de la gran atzagaiada franquista. Es dóna el cas, doncs, que el català es recomença a ensenyar a Hongria abans que al domini lingüístic sigui permès oficialment. El professor Faluba posa les bases fermes per al desenvolupament de la catalanística magiar que ben aviat fa via en tres direccions: la científica, la literària i la didàctica.
Un alumne avantatjat d’aquests primers cursos fou el professor Károly Morvay, que de seguida s’apassiona pel català i en comença a estudiar el vessant lexicogràfic. Tant ell com el professor Faluba publiquen una bona quantitat d’articles, a vegades per separat i sovint conjuntament, sobre aspectes de morfologia i lexicografia catalanes, com també sobre relacions culturals entre les dues nacions. D’aquesta col•laboració fructífera surt una obra ingent, ciclòpia, com és el Diccionari Català-Hongarès i, més tard, el corresponent Diccionari Hongarès-Català. Per tant, les eines bàsiques per al desenvolupament de la catalanística hongaresa i, al seu torn, de la magiarística catalana queden fixades. Un cop restablerta la Generalitat de Catalunya, el seu president va distingir amb la Creu de Sant Jordi Kálmán Faluba i l’Institut d’Estudis Catalans va atorgar-li el Premi Catalonia juntament amb Károly Morvay. Ara mateix el professor Faluba és membre corresponent de l’IEC i Budapest serà la ciutat organitzadora del proper Col•loqui Internacional de Llengua i Literatura catalanes promogut per l’AILLC. Cal destacar l’aportació d’una filòloga clau dintre del cercle de catalanòfils de Budapest, professora de lingüística adscrita al departament de portuguès i revisora dels diccionaris, Ildikó Szijj, i del poeta, professor i traductor Balázs Déri.
Aquests intel•lectuals són, doncs, els que faran les primeres traduccions de l’hongarès al català (ajudats, és clar, per traductors catalans que no saben hongarès) un cop recuperada la democràcia al nostre país. Tradueixen autors importantíssims (i desconeguts a casa nostra) de la literatura hongaresa, com ara el ja esmentat per Brachfeld, Dezső Kosztolányi, o János Pilinszky, o bé Tibor Déry i Iván Mándy.
Finalment, hem d’esmentar la feina feta per un jove traductor que, d’alguna manera, surt d’aquest cercle d’hongaresos entusiastes pel català. Es tracta de l’exlector de català de la Universitat de Budapest, Eloi Castelló, que ha començat a traduir directament de l’hongarès amb l’ajut inestimable dels seus col•legues hongaresos que tenen la paciència de revisar-li’n els textos. Entre les obres que ha traduït, figura la novel•la més popular del premi Nobel Imre Kertész, Sense destí y la peça teatral més famosa del gran dramaturg Ferenc Molnár, Liliom, més Liquidació, Kaddish pel fill no nascut y Jo, un altre de Imre Kertész, La porta de Magda Szabó, L’última trobada, L’heréncia d’Eszter, Divorci a Buda, L’amant de Bolzano, La dona justa y La germana de Sándor Márai, Anna Édes de Dezső Kosztolányi].
Segurament la recepció de la literatura hongaresa en terres catalanes és més intensa que la catalana en terres hongareses. Creiem que això es deu a la sobtada moda d’alguns escriptors hongaresos, per exemple la recuperació editorial de Sándor Márai, escriptor que ja era conegut en traduccions castellanes dels anys cinquanta. La seva novel•la A gyertyák csonkig égnek (Les espelmes cremen fins al pòsit— traduïda de l’italià amb el títol L’última trobada) va ser un fenomen editorial a Itàlia a final dels anys noranta, el ressò del qual va recórrer tot Europa. Márai és sobretot un estilista, una mica amanerat, que toca temes que connecten amb la sensibilitat actual, com ara l’amistat, la traïció, els amors impossibles, la (manca de) comunicació entre les persones, etc.
L’altre fet, en part inesperat, que ha contribuït a posar en primer pla la literatura hongaresa ha estat la concessió del premi Nobel de Literatura l’any 2002 a Imre Kertész. Escriptor molt culte i reflexiu que, a la manera de l’austríac Thomas Bernhard, o sovint millorant-lo i fins i tot superant-lo, escriu narracions amb un estil que és al llindar de la filosofia, la poesia i la narrativa, i sempre trobem un tema al rerefons: Auschwitz i el trauma que va comportar, a ell personalment com a supervivent, i a la humanitat en general com a catàstrofe encara mal païda o, ben simplement, no digerida.
Per acabar, hem de dir que malgrat les relacions constants entre les dues llengües i cultures, per exemple la recent trobada amb escriptors hongaresos organitzada per l’Associació d’Escriptors dins el marc del cicle anual “Paraula Amiga”, o bé la trobada amb dos poetes hongaresos al Seminari de Farrera de Pallars organitzada per la Institució de les Lletres Catalanes, l’any 2002, malgrat això, doncs, a cap de les nostres universitats encara no s’han implantat estudis de magiarística o de filologia finoúgrica, ben al contrari dels casos de llengües amb menys parlants, com ara el txec i el serbocroat, que, gràcies a l’empenta dels departaments de filologia eslava, gaudeixen d’una situació de normalitat. Una normalitat que tal vegada faria que sortissin nous traductors nadius del català a l’hongarès.
[Eloi Castelló va morir inesperadament en 2007, però gràcies al seu treball els seus alumnes continuen l´obra inacabada. Dóra Bakucz és la representant de la nova generació de traductors de l´hongarès al català.]
Publicat en Quaderns. Revista de traducció, 11, 2004
Taller de traducció a Balatonfüred a la Casa del Traductor
2005
Dirigit per: Eloi Castelló
Organitzat per: Dóra Bakucz
Participants: Dóra Bakucz, Erika Mezősi, Krisztina Nemes, Katalin Pálvölgyi, Domonkos Barna, Nóra Madarász
Invitats: Ildikó Szijj, Balázs Déry, Zsuzsa Tomcsányi, Kálmán Faluba
Autors traduits: Imre Oravecz, Péter Esterházy
|
|
|
|
|
|
|
