|
|
|
|
|
|
László Garaczi
Com es va complir el desig més fervent de la meva vida
Traducció de José Miguel González Trevejo
Font: Revista Jelenkor
Jelenkor • Pécs, juliol / 2004
|
|
 |
|
 |
El desig més fervent de la meva vida es va presentar als sis anys a l’horitzó de la meva consciència. Va ser una de les seves variants: Estadi Popular; el rival, el finalista del campionat del món, els brasilers. Minut noranta. Gol de la victòria. Més tard vaig fer algunes petites concessions, però el mateix complex-idea del “xut a gol – camp de futbol gran – partit oficial” em va travessar com un àcid corrosiu, junt al segon desig més fervent de la meva vida, la Maria Schneider. La Maria Schneider, la protagonista de L’últim tango a París, es va convertir, quan jo tenia prop dels setze anys, en el segon desig més fervent de la meva vida; des d’aleshores aquests van ser els dos desitjos més fervents de la meva vida. Totes dues coses, totes dues carències exerciren la seva influència dissimuladament, com una exigència crua, directa, evident, oculta, com si es tractés d’un rierol subterrani, emmascarada, de forma canviant. La meva graduació, el servei militar, i durant tot aquest temps el pensament anava sense parar al xut a gol i a la Maria Schneider; el meu casament i el divorci, i mentrestant, el xut a gol i la Maria Schneider presents a la meva ment; gràcies a alguns subterfugis vaig aconseguir un pis de lloguer de l’ajuntament, però jo seguia entossudit fins a l’últim moment en el xut a gol i la Maria Schneider. L’essència de tot el que em succeïa estava composta per aquesta doble necessitat. Que em publicaven el meu llibre? Xut a gol i la Maria Schneider. Que mesurava la llargària de la catifa tot estrenyent el tub de la pasta de dents a sobre d’aquesta? Jo, xut a gol i la Maria Schneider. Que em fotia un vi amb gaseosa d’un metre cúbic a la Flor de Pedra? Doncs, xut a gol i la Maria Schneider. Així, van anar passant les dècades, els segles, els mil·lennis; vaig complir els quaranta; en melancòliques vesprades de tardor es va començar a agitar dins meu la inequívoca idea que potser les meves possibilitats s’havien reduït a la meitat. Per exemple, a la Maria Schneider no la veia des de feia vint anys, ni a la pantalla del cine, ni en viu; no sabia res d’ella. En aquell moment m’hauria conformat a jugar a les xapes amb ella o a veure un dels partits del Hónved contra el Vasas. La meva paciència era ja només una de les formes de la ironia. A la fi de L’últim tango, Marlon Brando persegueix obsessionat la Maria Schneider, qui li respon contínuament que tot s’ha acabat, adéu, c’est fini. Jo també vaig sentir alguna cosa de semblant a aquest c’est fini.
A l’estiu del noranta-sis em van presentar a Berlín un marrec hongarès que em va convidar a l’entrenament de l’Utopia SC, un equip de futbol del Freizeit, és a dir, la lliga del Temps Lliure, i en un tres i no res em vaig trobar en la surrealista situació de convertir-me en jugador d’un equip que participava en un campionat organitzat de futbol gran, i a més a més, alemany; un d’aquests equips els resultats del qual publicaven els dilluns al diari esportiu local. Vaig descurar l’art de les lletres, vaig deixar de fumar, només bevia cervesa i Fernet Branca, a tot estirar la dosi diària, i practicava, fins i tot, amb els meus companys la tàctica del fora de joc. László raus![1] em cridaven els meus companys d’equip, ho deien a tota veu, László raus! I jo sortia tot corrent de l’àrea gran. Una vegada arribà el miracle; em van fer entrar al camp, i va ser encara un miracle més gran: al minut vuitanta, amb zero a zero al marcador, atacàvem el rival, el meu company Jens, el paleta, que segons deien havia sortit en pel·lis porno, corre la banda esquerra, la pilota m’arriba precisa a les botes, disparo, a càmera lenta, el porter es llença, arriba a tocar-la amb la punta del guant, però jo acabo de xutar a gol, no sigui que el molt ase me l’aturi; no, només la frega. Ho miro un altre cop; sí, ha estat gol. No és conte. L’he ficada, au i déu n’hi do! Buit, romango immòbil, indiferent, embalbit, inexpressiu, tremolós, plomís, inert. Estic present i al mateix temps, lluny. Alguna cosa d’espantosa m’està derrotant. Em giro, rostres desencaixats, volen cap a mi, els meus companys m’atropellen amb llur mirada, Tor!, és a dir, gol! criden de la mateixa manera que el László raus! El meu amic hongarès, oblidat de si mateix corre cap a mi, Tor!, xiscla, Tor! Tor!, se li inflen les venes del coll. Aixeco els braços, però no és un moviment de celebració, és un moviment defensiu, queden confusos, l’èxtasi es marceix en llurs rostres, em colpegen l’esquena, em donen mastegots, desprès, ràpidament, en silenci, gairebé avergonyits, donem la volta cap al nostre mig camp. L’alegria del gol a punt de congelació. Orgasme glaçat.
Començo a beure novament, a sortir de festa, a fumar, torno a la realitat, prou quimeres vagues, utopia raus! S’ha complit el desig més fervent de la meva vida; un dels dos, almenys! Jo – vida: un a un, ics. I m’he adonat també que la raó per la qual no em vaig alegrar d’aquell gol, la veritable raó per què no me n’havia pogut alegrar era perquè antany havia venut les meves entranyes, havia malbaratat, explotat, abusat i balafiat la fiança del gol abans de tenir-la, havia parasitat al seu coll i m’hi havia begut la seva sang.
Vaig començar un nou costum, totes les setmanes comprava el diari Zitty, en què publicaven també notícies sobre estrelles de cine. A les interessants preguntes si vingué a Berlín a rodar la Maria Schneider, si vaig quedar amb ella i com es va desenvolupar la nostra cita, ja en respondré en una altra ocasió. O potser no, millor ara. No va venir, no vam quedar i res no es desenvolupà de cap manera. Però un amic grec em va contar que el somni de la seva joventut havia estat també la Maria Schneider, fins que aquesta va viatjar amb la seva núvia a Atenes per a la presentació de L’últim tango; ell, Alexis, va veure les enamorades passejar al peu de l’Acròpoli. Des d’aleshores han passat trenta anys. Imatge d’arxiu. Una senyora lesbiana i un gol exempt d’alegria. I llavors, per què me n’alegro tant? Per què em sento ara com si alguna cosa vibrés a l’ambient, alguna cosa d’excitant, de prometedora, com l’ozó abans de la tempesta?
[1] “¡László, fuera!” en alemany a l’original (N. del T.)
|
|
|
|
|
