Literatura húngara online
Literatura húngara online
Inici Notícies Agenda Llibres Crónicas húngaras Castellà Català
Literatura húngara online
Literatura húngara online
Literatura húngara online
Futbòl i lletres
Péter Esterházy

Balassi Institute
Literatura húngara online
Viceversa
Baltasar Porcel

Xocolata perfumada i fina

Traducció de Baltasar Porcel

Font: Les primaveres i les tardors
Recomana aquest article als teus amics Versió per a imprimir

Fragment de Les primaveres i les tardors (1986), un dels grans títols de Baltasar Porcel, en que retorna al clan familiar amb un intens alè clàssic, vital.

… sí, xocolata perfumada i fina. A Budapest, és clar. Una tarda que em trobava jo, mig distret, amb el “Journal” del pintor Delacroix damunt la taula i bevent de tant en tant un glop de xocolata. Anant obligatòriament pel món, com és el meu cas, t’empesques uns avorriments endimoniats. A dues coses m’he hagut d’afeccionar, per solucionar-ho: als museus i a la història de cada lloc. La pintura són “sants” i els fets del passat també: un garbuix de gent i batalles, entretingut tot plegat… –Va abaixar la veu, picà l’ullet–. I a les dones m’he hagut d’afeccionar també, que sovint resulten força suculentes, ha, ha, ha…

Els altres corejaren les rialles de Joan Pere Tudurí. El vell Honorat va rondinar:

––Sí, aquest, amb l’excusa dels despertadors dels orgues, ha tret la rifa.

––Llegia concretament, aquella tarda –continuava Tudurí–, la nota del 3 d’abril de 1847, Eugène Delacroix escrivint amb admiració de la casa del Duc de Morny, on havia estat: “J’ai vu là un luxe comme je ni l’avais vu encore nulle part.” Ho llegia, dic, quan la vella dama, asseguda a la taula del costat, em va mirar amb hipnòtica fixesa i em va engegar, també en francès: “Mai sabràs, Júlia estimada, on o com t’arribaran la desgràcia o el benestar. Quin desconcert que l’ésser humà obtingui i conservi la vida, essent aquesta tan complexa i en essència fràgil com és, començant pel mateix mecanisme corporal, i en canvi li manqui qualsevol indici fiable sobre el destí que l’espera!”

Sorprès, vaig esvergar manotada en l’aire. Amb la qual vaig encertar de gairell el pitxer de xocolata, el vaig vessar i va esquitxar un bust de marbre, recamadíssim, de Mihály Vörösmarty, l’insigne poeta romàntic, els versos del qual els hongaresos t’etziben a raig. I que, siguem francs, no m’agraden gens. Que el coneixeu, per ventura?

––A qui? –va preguntar Cristòfol Mardà, que havia acostat la cadira.

––A Vörösmarty –va precisar Joan Pere.

––I qui era el màrtir aquest, un cristià perseguit pels comunistes que hi ha a Hongria? –va peguntar Benat el Savi.

––Oncle, no fotem: es tracta del poeta! –s’impacientà Tudurí–. Jo estava al cafè, que es diu “Vörösmarty”, i que és l’antic saló “Gerbaud”, de Budapest, vull dir la part de la ciutat que s’anomena Pest, la plana i més nova, perquè la primitiva, Buda, està damunt una muntanyota. I al cafè hi havia llavors, hi deu haver encara, el bust del poeta Mihály Vörösmarty.

Cercar

Edita la Fondació Hongaresa del Llibre Copyright © LHO, 2007