György Miklós Száraz Els andalusos Traducció de Antonio Manuel Fuentes Gaviño Font: Oh, Santo Domingo!

Els periodistes hongaresos dels anys vint citaven amb freqüència el malèvol dit francès: “Àfrica comença als Pirineus”. També repetien de bon grat aquest altre: “Espanya és la península dels Balcans Occidentals”. Encara despullant-los del seu retorçut i espinós aire de superioritat, podem comprovar com en tots dos casos hi ha (o, més aviat, hi havia) alguna cosa de cert. Al nord dels Pirineus trobem més cultura, però també menys vida. Un cronista antic va escriure simplement: “al sud dels Pirineus hi ha més cor”. I si certament les pèrfides sentències dels francesos quedaren ja buides de contingut, la darrera afirmació segueix essent ben bé certa: a Espanya hi ha més cors, i la major part es troba a l’extrem sud d’Andalusia, que ja fa cent anys va ser també percebuda pels viatgers hongaresos errants com un món de doble cara i personalitat. Un d’ells, allà pels anys vint, la descriu així: “Andalusia constitueix la transició entre Europa i Orient. Hi ha alguna cosa de forçat i panteixant en la tenacitat que té Andalusia de voler pertànyer a Occident. Quina gran voluntat atia i empeny aquests paisatges cap a Europa; aquestes terres els claps de les quals són desèrtics, socarrats per la calor dels quaranta o quaranta i cinc graus d’Àfrica i on la gent ni tan sols ha sentit parlar de la neu!”. En 1909, el comte Péter Vay va escriure al Vasárnapi Újság (Diari Dominical), a propòsit de Granada: “les ciutats andaluses, blanques de calç, amb els seus estrets carrerons laberíntics i les seves finestres enreixades, semblen com si fossin una continuació de Fes o de Tunis”. Igualment certes són les afirmacions següents de l’eminent comte, les quals no només no han perdut la seva validesa avui en dia, sinó que mai no foren més encertades: “Són aquestes reminiscències orientals les que fan tan interessant Andalusia. Avui, quan l’internacionalisme estén el seu monòton vel gris per tot el globus terraqüi, resulta doblement apreciable descobrir pobles i regions que segueixen conservant llur originalitat”.
Encara actualment es fa servir la dita espanyola: “Menteix com un andalús”. O, més breu, acompanyat d’un sonriure condescendent o d’un gest de menyspreu: “Enraonies d’andalusos”, el que vol dir sense res ni més: “No fotis, tu ni cas!”. Tanmateix, l’andalús tal com el va anotar també Mátyás Neller, perspicaç viatger hongarès, en aquells mateixos anys vint: “no és mentider, sinó poeta. Un trobador nat. La seva imaginació és tan exuberant com les catifes multicolors que venen els moros vestits amb gel·laba vermella pels carrers bruts de Melilla”. L’andalús és tan servicial, tan ben intencionat, que si se li pregunta alguna cosa, contesta immediatament. Sap que comptes amb ell i no t’hi fallarà. Al cap i a la fi, podries haver demanat informació a qualsevol entre milers de persones i, tanmateix, el vas triar a ell, i vas fer molt bé: vas posar en bones mans el teu futur, perquè ell estarà a l’altura de la teva confiança, s’entregarà en cos i ànima i t’ho explicarà tot cabalment. Tant se val si la pregunta es refereix als ingredients del farciment d’uns pastissets o a l’origen d’antics costums, ell està preparat per a respondre’n. És així també si acaba de sentir parlar per primera vegada del tema arran de la pregunta. I si, enrogit, li confesses que ja havies contemplat l’argument que amb tanta vivacitat i empatia t’ha proposat, i que el vas descartar per impossible, per tal raó o tal altra, aleshores, sense un segon titubeig, amb la mateixa serietat, vehemència i persuasió, sortirà amb una nova opció: “Això rai, si no és vainilla, aleshores és mascareta facial; o pólvora!”.
No cal malinterpretar-lo, ja que no es tracta d’un engany, d’una mala jugada ni de malícia: es tracta tan sols d’afecte, de voluntat d’ajuda i de fantasia.