Gábor Németh
Em prenen per espanyol
Traducció de Antonio Manuel Fuentes Gaviño
Font: Ets jueu?
|
|
|
|
|
(A en Javier Marías)
Potser em calgui una ampolla de vi, corpulent i purpuri, com si estigués bevent la sang, ennoblida fins esdevenir vi, dun brau sacrificat fa molt de temps, per evocar amb exactitud la sensació, lonada de calor del delit que vaig experimentar en sentir la frase al·lucinant de la xilena:
du sein spanisch, o
do you spain; una frase absolutament increïble, encara que, sens dubte, me la podria haver dit en espanyol, ja que la seva llengua materna, al contrari que la meva, era realment lespanyol; i quina altra cosa podria haver estat més natural que, si mhagués demanat per tal i tal, lhagués fet en espanyol; però no, me la va dir en la llengua del país en la terra del qual havia aixecat la seva caseta, entre joguines de fusta, llibres, diguem-ne, dart, jerseis inques i falsos instruments musicals dÀfrica. I és que estàvem a Frankfurt, a la fira del llibre, on l
Schwerpunktthema era el meu país, i no precisament Espanya. Jo mateix anava envoltat de disseny danès; aquell dia duia un vestit de llana, de color gris fosc, un model en tots els sentits
up to date de la firma
Cottonfield, de 1999, amb una camisa de tennis, també de
Cottonfield, de color gris clar amb tres botons i mànigues llargues que portava damunt duna samarreta negra; però calçava sabates espanyoles, dant negre que, tanmateix, la xilena no podia veure. El que sí que podia veure eren les meves repetitives voltes concèntriques, per tal de fer, una vegada més, una ullada de gairell a la peça, sense cap mena de dubte, més preuada de la seva col·lecció: un braçalet de plata brutal i feixuc que protestava per la seva crua bellesa, i que semblava ésser el perfecte obsequi amorós. Però el seu preu coindicia pràcticament amb el límit màxim dels diners destinats a regals, de manera que, al menys en aquest sentit, hauria dhaver elegit entre el meu amor i els nostres fills, i jo em considero un pare emotiu i abnegat; amb tot, la joia mhavia encisat, era lemblema de tot el que acostumo a imaginar irresponsablement sobre les possiblitats de la nostra vida en comú: que mai no morirem, que després que hàgim deixat darrere el llast del torment terrenal, aquell munt confús dallò que anomenem deures, ens espera el temps de leterna joventut, viatges, dècades passades ociosament en estat dentreson en països exòtics. Tot això era el que suggeria la joia: consentia aqueix anhel impossible i infantil, prometia aqueixa vida, perquè en les meves voltes, en el meu retorn etern hi havia alguna cosa dànsia melangiosa, i era en la meva actitud on hi radicava lorgull ferit del escriptor desconegut, a qui els funcionaris de la seva pàtria a lúltim moment havien trobat mancat de pes i havien tret de la llista, de qui està present a la Fira del Llibre, no com a escriptor, sinó com a corresponsal de ràdio (com a treballador enfeinat dels
media electrònics, no com un modest príncep de les lletres disfressat, sinó com un taujà de la premsa). Sentia, doncs, lorgull de qui se sent ofès, i també melangia; la xilena, amb el seu sentit implacable, atàvic, nera conscient; li hauria semblat típicament espanyol que la barreja de dos sentiments restés entumida en una ganyota i no els meus trets, segons alguns, llatins, segons altres, jueus; o potser el que rajava de les meves incessants voltes, de la Dansa del Voltor, la bogeria ensinistrada, però és ara quan començo a fer-men una idea, en el precís moment en què escric aquest text, només ara em poso a pensar per què em vaig sentir content quan ella em va prendre per espanyol, i, de fet, que vol dir ésser espanyol? com és un espanyol, més concretament, un home espanyol? amb que associo Espanya? No amb
matadores de braus, amb crims de pintor de secà i mai perfeccionats, amb gent cridanera i poc urbana, amb tricornis, amb aixecadors de pedres, i amb càntirs i guitarres. No, més aviat penso en el meu pare, en els seus viatges oficials a Espanya, en els partits de futbol, el FC Barcelona i el que es diu
Equipo Real, anècdotes sobre els membres del Equip dOr hongarès emigrats a Espanya, les sabates perfectes, tallades per a peus estrets, els rellotges dor i els abonaments permanents per als estadis, el tracte de
Don per a tothom, les palmeres, els cafès calents, el vi, les paelles, els objectes carrinclons: la pica que el meu pare em va portar de Madrid, mortalment perillosa, i la punxa de la qual, encara més vil ja que li havien fet forma de ganxet, estava protegida amb un ridícul tros de suro, però, malgrat tota aquesta ridiculesa, acostumava a imaginar històries lascives sobre el meu pare i el tros de suro: que potser hauria passat ardents nits envoltat de ballarines, un grapat de
Cármenes, que es guarnien els cabells, negres com corbs, amb clavells vermells dun flaire sofocant; així, el suro que reduïa la punta de la llança shauria estavellat en sortir duna de les nombrossísimes ampolles obertes, contra el brocat del sostre del prostíbul, després hauria rebotat contra la falda del meu pare, per a acabar sortint apretat entre dos llavis plens i humits de vi; una ampolla de vidre al argent viu, amb
brandy espanyol que havien engrescat amb licor de cafè, una fulla petitona -don?- de Toledo, amb lempunyadura daurada; una carrossa diminuta, amb uns cavalls meravellosos damunt del nostre televisor, un sac de cuir de vaca en què hi portava tots els meus fòtils en començar els meus vint-i-pocs; lautorretrat del jove Velázquez a la Brera de Milà; Maria Schneider a
El Repòrter, rossegant el seu llapis mentre estudiava en Gaudí, atropellat per lautobús, agonitzant en un asil; lEnginyós Cavaller Don Quixot de la Manxa, evidentment; un bací amb la vora trencada; un actor búlgar fent den Goya boig en una pel·lícula; un amic meu que shavia preparat per al seu viatge a Madrid amb un manual despanyol de fi de segle, per la qual cosa era capaç de rondinar sense faltes pel planxat dels calçotets i per lemmidonat dels punys; la
Fiesta; un escarràs de raïm; lassaig den Borges sobre el tango; lautobiografia den Buñuel; el palmell duna mà don surten formigues; el bigoti den Dalí; els cambrers a Tossa de Mar, amb el seu orgull amagat darrere llur impecable cortesia; les roques a la badia; el rostre de la meva filla en aixecar el cap quan romangué tota sola amb el mar durant una estona; lUnamuno i lOrtega y Gasset; en Lope de Vega al seu llit de mort, dient -en Dant mavorreix-; un cec que ha rebut una puntada a la panxa; la cara duna noia a la pel·lícula
Cría Cuervos den Saura; una cançò de la mateixa pel·lícula,; i, finalment, la cançoneta infantil:
Pispa el Llopis, pispa el Gomis, però després tots francs1, i tot açò ensems: que ésser espanyol pot ser, sens dubte, una cosa grandiosa, tràgica i atractiva, que la paraula espanyol, en la meva llengua materna, es troba en una subjección inseparable, dita fraseològica, de la paraula boig; el boig espanyol, per a nosaltres, hongaresos, és equivalent al que és lhongarès boig per a G. B. Shaw, per exemple, i encara que la imatge dun país no la donen precisament aquells que trepitgen els seus carrers, ni tan sols la resta dels ciutadans, que tendeix a sofrir la cada vegada més comuna o planetària al·lucinació consistent a pensar que la imatge du és la que se li mostra a la televisió, darrere de la bogeria dels espanyols, malgrat tot, es pot albirar la tràgica òpera del catolicisme i un imperi mundial enfonsat; mentre que darrere la nostra, la dels hongaresos, el llançament de la fletxa cap arrere, la carn reblanida sota el selló de muntar, i la llet deuga fermentada; és a dir que sobre la bogeria dels espanyols hi ha alguna cosa de noble rovell, el reflex del que és tràgic, mentre la dels hongaresos és simplement ridícula; així que, al cap i a la fi, és possible que la font del meu plaer no fos que la xilena em prengués per espanyol.
Sinó, més aviat, que no semblo hongarés.