|
|
|
|
|
|
Zilahy Péter
El futbol hongarès ha mort
Traducció de Balázs Tormási
Font: Tres – més 1
Ab Ovo • Budapest, 2007
|
|
 |
|
 |
El futbol hongarès ha mort
(Ferenc Puskás 1927-2006)
Tothom que sap alguna cosa de futbol (uns dos mil milions de persones aproximadament) sap també que el futbol hongarès ha mort. No ha mort ara ―la seva condició ha anat empitjorant a poc a poc, fins que no es va reconèixer tampoc ell mateix a l’hospital― però el dia d’avui s’ha declarat mort des del punt de vista mèdic. Els que el van veure, mai l’oblidaran. Ma mare ―que no s’interessava gaire pel futbol― em va explicar de petit que Puskás havia anat un dia al camp amb els seus companys després d’haver begut i que havien posat a la línia de gol una ampolla de cervesa que Puskás va revessar amb la pilota deu vegades de deu, des del punt de penal. No és una gran història, però com acabo de dir, la meva mare no va ser una aficionada al futbol, i això tampoc no interessa ara. El que potser és encara més important és que del segle passat tots tenen una història de Puskás. Les mares espanyoles i les àvies alemanyes també en tenen una. Tothom que sap alguna cosa de futbol (uns deu milions d’hongaresos) sap també, per exemple, que la RFA li devia el seu naixement. Entre altres coses ―això s’ha de dir― perquè el futbol és un esport d’equip.
Quan jo tenia deu anys, Puskás va tornar a Hongria. Tots se n’alegraven, no només Kádár i el seu entorn. En aquell moment ell tenia 54 anys, no sé si aquest número li sona a algú. Van perdonar-lo a so de bombo i platerets i ell va demanar una llesca de pa amb llard. El país va perdonar-li que no hagués pogut convertir-se en campió mundial, tot i que era el millor jugador del món. No és cosa fàcil verificar avui què és el que es va perdonar, però es va fer. Molts poden estar agraïts a “Puskás Öcsi”, Espanya entre altres, on va portar tres Copes d’Europa (després d’haver fitxat, desertat, galopat, depèn del punt de vista). En la final de Copa contra el Frankfurt va marcar quatre gols, contra el Benfica només tres (i així van perdre).
Tenia panxa, brandava a la pista, “jo també puc fer això” ―va dir el que era al meu costat, però el van esbroncar; després Puskás va fer alguna cosa amb la pilota i tot l’estadi va clamar ―esperaven això des de fa un quart de segle― “Öcsi” va tornar del passat blanc i negre, de 1956, quan tot el món veia el mateix partit. El partit que no es podia guanyar. Nosaltres érem l’Equip d’Or.
Quan als anys vuitanta vaig anar a Anglaterra, vaig rebre molta cervesa gratuïta, només havia de dir: “Puskás”. Això era la contrasenya. Significava: “sóc hongarès”. Fill heroic d’una colònia llunyana. L’anglès corrent sabia dues coses sobre Hongria: Puskás i el 56, però en el segon cas ja titubejava si Bucarest era capital de Txecoslovàquia o de Iugoslàvia. En canvi, se sabien de memòria tot l’Equip d’Or, en aquestes ocasions jo també els convidava a una cervesa. Al cap i a la fi, el futbol és un esport d’equip.
Segons els professionals, al futbol ―com en moltes altres coses― el que és important és triomfar. Els meus amics futbolistes pensen que sóc un boig quan dic: “el joc ho és tot”. Visió típica de llecs. No obstant, de vegades afegeixen que va ser el professionalisme (entre d’altres coses) el que va arruïnar el futbol actual, on compren i venen els jugadors i els partits per milions i en tot moment ha de passar alguna cosa obligatòriament, perquè en altre cas els espectadors canvien de canal. El joc, malgrat tot, tracta només d’un moment, del que tots se’n recorden. El 1954 érem la potència més gran del món, tot i això vam perdre el partit. Dos anys més tard érem la potència més petita del món i vam guanyar. Es tracta d’un sol moviment. El 1956 tot el món el va veure i el món no volia creure el que veia, podria dir-se que l’estadi sencer va clamar. Malgrat que els àrbitres haguessin considerat que era fora de joc, la glòria no ens la podia treure ningú. En aquell instant tot el país era un únic equip, cosa tan estranya en la història hongaresa, com en una final del campionat mundial. Per això, evidentment, era necessari l’equip contrari i la perspectiva dels aficionats. Abalançar-se contra els tancs, que no és el mateix que jugar net. No comptaven amb això. En aquell moment, l’equip hongarès va desmarcar-se de la Unió Soviètica. Molts només per això saben que existeix un país petit com a aquest. Molts, només per Puskás, saben que hi viuen hongaresos al món. Són menys, ja els que saben que Hungary és Magyarország, i casi ningú no sap qui era Ferenc Puczeld ―però qui no coneix l’Equip d’Or. En qualsevol punt del món saben de memòria tota la llista: Puskás, Pelé, Beckenbauer, Cruyff, Maradona… dels altres noms ara mateix no me’n recordo. Només recordo que el futbol hongarès era el més gran.
S’ha d’enterrar.
Ferenc Puskás va ser membre de la selecció quan tenia 18 anys, va continuar jugant fins als quaranta. Ell va ser el capità de l’equip hongarès que va arribar a campió olímpic. Era esquerrà, cosa que, per dir-ho d’alguna forma, encaixava amb el sistema. Es deia “Öcsi”, no era molt alt, jo hauria donat bofetades si algú m’hagués anomenat així, però ell sabia ser “öcsi” per a tot el món ―cosa que té mèrit. D’un proletari del Kispest, va passar a davanter del Reial Madrid, i va convertir-se en el rei del gol espanyol quatre vegades. Als campionats honagresos i espanyols va marcar més de cin-cents gols en més de cinc-cents partits.
Al dia d’avui (i en els dies següents) Hongria comença un dia de dol. (Entre d’altres ―perquè el futbol…) Recordaran els seus bells moviments, el seu caràcter pesat i els innombrables moments de felicitat que ell va donar al món. En viu, en repetició, en llegendes. Diuen que a la matinada va tornar en si, per un moment tan curt que els aparells tampoc no ho van detectar, com que ell podia partir més ràpid que qualsevol altre. Va fer alguna cosa amb el peu esquerre, la infermera tot just en aquell moment va girar l’esquena, i no va veure com la pilota feia una passada llarga per sobre dels caps, travessava el forat fet a la bandera i dilacerava la xarxa de Berna. En l’últim instant va riure descaradament. I qui diu que aquest partit no es podia guanyar! Almenys la immortalitat és un empat.
Avui tot el món estarà de dol, suposo que també en aquells bars anglesos on vaig estar. Recordaran Ferenc Puskás i la seva esquerra llegendària, amb el qual tota una època també se’n va d’aquest món, una època en què encara el futbol era un joc i no pas un negoci i, d’aquell joc, ell n’era el millor..
|
|
|
|
|
