Eloi Castelló
Budapest, una ciutat femenina
Font: Cuadern de Budapest
|
|
|
|
|
Eloi Castelló, autor de les traduccions de lhongarès al català dautors com Sándor Márai, Imre Kertész o Dezső Kosztolányi, va viure vàries anys a Budapest.
Sempre mha fet lefecte que Viena és una ciutat masculina i Budapest una ciutat femenina. No tan sols per la preferència que tenia lemperadriu Sissí per la capital dHongria, també per la seva arquitectura, per lurbanisme i per la urbanitat, per lambient que shi respira. Sissí era la reina dels hongaresos, en va aprendre la llengua, tenia un palau a Gödöllő i era aclamada a cada ocasió que hi anava, mentre que Francesc Josep no es movia de la capital imperial, Viena, i va jurar com a rei dels magiars quan portava ja més de trenta anys al comandament de limperi. És clar, tot això és història. Però és també actualitat. Budapest és una ciutat femenina, profundament europea i amb una evident voluntat de modernitat. …
Per això no és gens casual que els personatges principals dels grans clàssics de la literatura hongaresa siguin dones. La misteriosa
Anna Édes (1926) de Dezső Kosztolányi (Proa, 2006) que arriba de comarques a la gran ciutat per treballar de minyona a casa duns aristòcrates indolents just a lèpoca de les revolucions roges que feien sostracs en els esperits benestants de la capital. Com se sap, Budapest es va formar lany 1873 per la unió de Buda (i Óbuda), a la riba dreta del Danubi, i la ciutat de Pest, a la plana de laltra riba.
Anna Édes és la novel•la del barri de Krisztina, a Buda, on encara avui solen residir els burgesos, els nourics o els vells aristòcrates. La pobra Anna se sent atrapada pels capritxos de la mestressa i deambula pels carrers que menen a lantic Castell de Buda, des don es veu una magnífica perspectiva de la ciutat: per una banda, els turons del Rózsadomb, el Tabán, el mont Gellért fins a la Ciutadella, i aquell apocalipsi anomenat plaça Moszkva amb paraules dImre Kertész (
Jo, un altre, Quaderns Crema, 2005); per laltra banda, el Danubi, amb lilla de Santa Margarida al mig del seu curs i els ponts que ens permeten arribar a Pest, el pont de les Cadenes, el pont dErzsébet, el pont de la Llibertat, el pont de Petőfi, i tot plegat amb el trànsit constant dels tranvies grocs que estrien la ciutat per tot el seu cos. I al peu dels turons de Buda, al passeig de la riba, trobem alguns dels banys termals més famosos de la ciutat, els Lukács, el balneari Gellért, o els banys turcs, per això la mestressa de lAnna Édes, la senyora Vizy, cada matí passejava fins al pou daigües termals, al cap del pont dErzsébet, per beure un vas daigua tèbia i sulfurosa que ho notava li anava bé per a lestómac.
Queda ben poca cosa de la ciutat medieval de Pest: quatre panys de paret al Museu Nacional i algun tros de murada que fa de contrafort a un edifici més modern. Perquè Pest és una ciutat construïda a finals del XIX i començaments del XX. Projectada a partir de dues rondes que van de pont a pont, una de més llarga i una altra de més petita, i lavinguda Andrássy que hi fa deix vertebral, en una mena de combinació dels rings vienesos i dels boulevards parisencs. Larquitectura, llevat dels edificis construïts durant el socialisme totalitari, és clarament modernista, allò que sanomena la Secessió centreuropea, i a linterior duns quants palauets es poden trobar encara mobles destil biedermeier o estucats dinspiració art nouveau. Per ambientar-se literàriament en aquesta Budapest fin de siècle cal llegir
La carroza carmesí (Aleph, 2007) del clàssic Gyula Krúdy. És un retaule vivent de la ciutat a través de les aventures de les seves protagonistes, Klára i Szilvia, una ciutat que bull dactivitat…
Tal vegada ledifici més emblemàtic de la ciutat sigui el Parlament que, mirat des de Buda, sembla que emergeixi del riu. I just al costat del Parlament trobem lestàtua dun dels poetes imprescindibles de la literatura universal, Attila József, al peu de la qual hi ha aquests versos que podem cantar amb ell: Assegut en la més baixa pedra del moll,/ veia com marinava una corfa de síndria./ A penes si escoltava, absort en la meua sort,/ la remor de la superfície i el silenci del fons./ Com si hagués començat al meu cor el seu curs,/ era tèrbol, savi i gran, el Danubi.. (Poemes, Gregal, 1987).